dimarts, 1 de juliol de 2014

Les lletres m’acompanyen


Els meus plors i a vegades els meus riures, no sé si son sincers
Plorar em fa bé
Riure se’m fa estrany
L’espectre de la nocturnitat es cruel
De vegades m’encallo i caic
Em torno ha aixecar i segueixo el camí marcat
Faig la meva feina
Però encara em manca l’alegria
M’hi esforço
Obro els ulls i miro el mar
Escolto el cant dels ocells
I cuso...
I escric...
I llegeixo...
I penso...
I camino...
I descanso...
I quan em manquen les forces...
torno a començar.


Roser juny 2014





4 comentaris:

puntadas de una peregrina ha dit...

Roser, t'envio una abraçada desde Sant Feliu, pasa a veuren's quan vulguis.

Petons

Sílvia ha dit...

M'identifico molt amb el teu escrit. De vegades costa tornar a començar però val la pena.

Una abraçada!

agullainquieta ha dit...

Preciós ...
Un abraçada

Silvia LGD (Little Green Doll) ha dit...

Molts ànims Roser. Una abraçada!